Watergate: la mirada dels corresponsals

Per Adrián Soler Royes

18 Desembre, 2019

Fotografia: Wikilmages/Pixabay

El 8 d’agost de 2019, Nixon va dimitir a conseqüència de l’escàndol del Watergate. L’ABC des de Sevilla i La Vanguardia Española a Barcelona havien estat seguint aquest episodi de la història dels Estats Units a través dels seus respectius corresponsals. Uns periodistes que, des de Nord-Amèrica, parlaven a uns lectors que a principis dels setanta començaven a veure la llum de l’apertura –després de dècades de franquisme.

Disparitat a les portades el matí després de la dimissió. Mentre l’ABC treia un gran fotomuntatge amb els rostres de Bernstein i Woodward –redactors del Post– i titulava «La força de la premsa», La Vanguardia ni feia menció al diari que va perseverar en la investigació d’aquest cas. Un sobri «Nixon ha dimitido» i una foto de Ford ocupaven la primera plana. No seria fins a les pàgines d’opinió que José María de Areilza –polític i diplomàtic– posaria èmfasi en el paper d’aquell diari en l’escàndol.

Imatges dels diaris 'ABC' i 'La Vanguardia' l'endemà de la dimissió del president Nixon. FONT: HEMEROTECA ABC // HEMEROTECA LA VANGUARDIA

Els corresponsals


José Ignacio Rivero, per part de l’ABC, feia només un any que havia estat contractat com a corresponsal a Washington. Havia dirigit el Diario de La Marina –amb seu a La Habana–. A causa del triomf de la revolució a Cuba, Rivero va haver d’exiliar-se als Estats Units, on el diari de Luca de Tena el va contractar per dirigir el setmanari nord-americà «ABC de las Américas», que va fracassar al cap de poc temps de néixer. Poc després, el van fer corresponsal de l’ABC a Washington.

Ángel Zuñiga era ja un corresponsal experimentat quan va explotar el Watergate. Ja havia cobert una sèrie d’esdeveniments crucials en la història dels Estats Units, ja que treballava com a corresponsal de La Vanguardia des del 1954. Teresa Amiguet li va dedicar un article al diari dels Godó en què explica molt bé la seva visió del president Nixon: «Fidel a la línia política del president, la seva renúncia a l'agost de 1974, el va sumir en una crisi de principis».


DUES MIRADES, MATEIX CONFLICTE

No va ser fins quatre dies després que la notícia de l’operació d’espionatge a la seu del Partit Demòcrata va creuar l’Atlàntic. L’ABC (edició Sevilla) va ser el primer rotatiu a treure-la en primera plana: «Un escàndol que posa en delicada situació a Nixon». El corresponsal posava èmfasi en la relació dels assaltants amb el Partit Demòcrata. El diari també explicava la denúncia del president del Comitè Nacional Demòcrata, que demana un milió de dòlars.

La Vanguardia, per la seva part, va trigar dos dies més a treure la notícia, que finalment va anar a la plana d’internacional. Van titllar els atacants d’«organització conservadora». No es va donar tanta importància a les relacions dels atacants amb els republicans, només es va fer una menció vaga: «els demòcrates han acusat els republicans de tenir molt a veure amb els fets». Fins i tot s’atorgava certa veracitat a un rumor fals que suggeria que el grup atacant volia guanyar-se la simpatia del Govern cap a refugiats cubans residents a Espanya que esperaven el permís per entrar als EUA.

Mentre l’ABC va carregar des del principi en contra del president Nixon i augurant el clima de tensió que es viuria, el diari barceloní va treure-li ferro a l’assumpte, donant més veu a Nixon, que negava tota relació.

I així es va anar desenvolupant el conflicte a les planes d’aquests diaris. L’any 1973 va començar la comissió d’investigació, que aniria desvetllant a poc a poc la implicació del president. Els diaris publicaven periòdicament informació sobre el tema. Ángel Zuñiga va endurir el tracte envers Nixon quan –a mitjans de juliol del 73– es va conèixer que hi havia converses gravades pel mateix president. En una crònica titulava: «L’escàndol de les converses gravades a la Casa Blanca». Una peça carregada d’acusacions contra el president però en què al final acabava sortint la simpatia d’aquest corresponsal cap a Nixon una altra vegada: «John Mitchell ja ha passat per la comissió anunciant que “hi haurà molt més encara”, però ja veurem si això és cert», deia el corresponsal.

A l’ABC, en canvi, José Ignacio Rivero es feia ressò del «clima de desconfiança a les institucions». Feia servir una enquesta per justificar com el Watergate i la Crisi del Petroli afectaven la visió que tenien de les institucions els ciutadans. Però era realista. La premsa i el Congrés no havien aconseguit l’objectiu d’afonar l’executiu encara –segons dades de l’enquesta. La visió de Zuñiga –en canvi– era de perplexitat: «Sembla mentida que un president que tenia el país al darrere» –comença tot just abans d’enumerar els seus èxits en política internacional– «ara només compti amb l’aprovació del 40% dels americans». D’alguna manera, assenyalava a la televisió i la seva cobertura del Watergate com a causa d’aquest desprestigi.

La Vanguardia també va escriure des de París l’opinió dels francesos envers el Watergate, que «preocupa i apassiona l’opinió pública». Tristán la Rosa feia una radiografia de com ho havien viscut. Segons el periodista, els cercles conservadors pensaven que s’aniria oblidant el tema però «a mesura que els escàndols augmentaven» cada cop sorgien més dubtes. La Rosa cita el Washington Post –cosa que no va fer en cap moment Zuñiga a les seves cròniques– i treu un debat important per als francesos: el de l’acumulació de poders en el president.

El començament de la crònica de Zuñiga el dia de la dimissió va ser solemne: «La història el jutjarà molt millor que les circumstàncies d’ara». Nixon sembla que no tingui res a veure amb els fets pels quals marxa: «el president va confiar massa en els homes mediocres i banals que l’envoltaven». També justifica que l’abús de poder no és cosa nova: «en cap altre país es vulnera tant la Llei».

L’ABC repassa l’escàndol Watergate i destaca el paper del Washington Post i «la tenacitat dels dos homes del Post per tirar del fil fins a treure completament l’escàndol». Un focus encertat, ja que és el que esdevindria mite periodístic i quedaria escrit per sempre a la Història d’aquesta professió.