‘Madres paralelas’: el compromís d’Almodóvar amb la memòria històrica

A més de les habituals i complexes relacions que Almodóvar acostuma a traçar entre els seus personatges, s’hi afegeix la memòria històrica com a rerefons.

Penélope Cruz, una de les mares, va obtenir la Copa Volpi a la millor interpretació a la Biennal de Venècia

La relació d’Almodóvar amb les mares és ben present en tota la seva filmografia. A Todo sobre mi madre (1999), el manxec va obtenir, entre d’altres, el seu primer premi Òscar.

En aquesta ocasió, l’actriu Almodóvar per excel·lència, Penélope Cruz, va pujar a l’escenari de la Biennal de Venècia per recollir la Copa Volpi a la millor interpretació femenina. Un premi molt merescut en un paper fet a mida per triomfar a la catifa vermella.

De fet, en tot el metratge es percep la confiança que el director ha anat cultivant amb l’actriu al llarg de les últimes dècades.

Milena Smit interpreta a l’altra mare després de la seva brillant estrena a ‘No matarás’

Després de vibrar amb la interpretació del tàndem integrat per l’experiència de Penélope Cruz i la naturalitat de Milena Smit, queda palès que Madres paralelas és un projecte molt ambiciós. El director permet també que Smit mostri un altre perfil ben diferent del del seu debut a No matarás (2020), que li va valdre una nominació als Goya.

Pel que fa a l’argument, a més de les habituals i complexes relacions que Almodóvar acostuma a traçar entre els seus personatges, s’hi afegeix la memòria històrica com a rerefons. Una temàtica en què el director s’hi ha mostrat ben implicat al llarg dels anys.

Una prova de tot això és la seva participació en el documental El silencio de otros (2018), que va mostrar la violència institucional i social exercida contra els familiars de les víctimes del franquisme durant dècades.

Per tot això, Madres paralelas és un crit per totes les persones que no va poder trobar els seus avantpassats. Tots els que encara cerquen els cossos en fosses comunes. Un dol que no acaba mai fins que no s’obri la terra i els familiars puguin recuperar allò que els pertany. Ja no parlem dels cossos, sinó del moment íntim en què les persones s’acomiaden del seu familiar mort. Un dret que la dictadura va manllevar a totes les víctimes republicanes.

I si alguna crítica social podem extreure del film és que et poden passar moltes coses en el temps que una família triga a aconseguir el suport per poder identificar el seu avantpassat mort a la Guerra Civil. I això només canviarà amb la implicació de les institucions. Les ferides començaran a cicatritzar quan es faci un mínim de justícia.

Potser t'agrada

Addicció a la guerra

Crítica cinematogràfica de ‘La Corresponsal’ Fitxa Tècnica: La Corresponsal (2018)(Títol original: A private war) Direcció Matthew Heineman Intèrprets…
Llegeix més