«Prepara l’entrevista de l’escriptor Rafael Tarradas; allà tens el llibre» – em va demanar el guionista. A les meves mans va caure una història explicada en sis-centes pàgines. He de confessar que –de primer moment– vaig pensar que, havent llegit les cent primeres, ja podria fer la tasca amb solvència.
El valle de los Arcángeles (2022)
Vaig llegir la primera frase i, per curiositat, la segona. I així van anar passant les pàgines. Al principi em costava seguir el fil, cada personatge es desvelava amb complexitat. I, a poc a poc, vaig connectar amb la història. Pàgina a pàgina, vaig emprendre el viatge a la Cuba esclavista de finals del segle XIX. El món real continuava girant, però ja no importava. Ara el que m’interessava era veure què passava amb els esclaus i amb el negoci del sucre.
La sorpresa dels meus companys a la redacció va ser majúscula: el llibre havia passat a formar part del meu cos, com una extensió natural de les meves mans. Fins i tot van arribar a posar-me el sobrenom d'”el lector”. Jo, que fins aleshores només llegia en vacances.
Sense adonar-me’n, vaig connectar d’una manera especial amb tots els personatges de la història. Vaig seguir atentament el viatge d’Isabel Palau, l’antagonista de la història. Nascuda en un barri humil de Barcelona i en una societat molt desigual on l’ascensor social era inimaginable (no com ara, que clarament funciona de forma fluida), aquest personatge ajudarà a retratar la realitat d’una Espanya colonial en decadència que no podia perllongar durant més temps aquest sistema repressiu. I ja no parlem de mantenir el control de Cuba.
L’economia, basada en l’explotació i esclavitud, trobava la seva màxima expressió als camps de canya de sucre cubans –també anomenats enginys. Allà és on ens endinsem al “Valle de los Arcángeles“, que dona nom la història, i on tres enginys seran l’escenari on es desenvoluparà la història.
En poc més de cinc dies vaig acabar de llegir-me tot el llibre. De principi a fi. Des de la primera majúscula fins al punt final.
Quadern de lectura: de la filosofia a la ficció
Si us soc sincer, des que vaig acabar la universitat, només havia agafat el costum de llegir llibres relacionats amb el periodisme, la política, la comunicació o la filosofia. Uns totxos bastant feixucs que m’ajudaven a dormir.
Havia fet excepcions. L’estiu de fa un parell d’anys vaig agafar el clàssic d’Orwell 1984 i me’l vaig berenar en dues tardes. També vaig vibrar amb el drama polític que retrata en Guillem Frontera a Sicília sense morts, una ficció sobre la corrupció a Mallorca que podria haver estat perfectament plausible a la vida real. I, per completar aquest bodegó de diferents narratives, vaig llegir Call me by your name, el llibre d’Andre Aciman.
Els universitaris sovint tenim problemes per quadrar l’agitada vida social amb les expectatives d’aprofitament acadèmic que s’esperen de nosaltres. Moltes assignatures teòriques inclouen textos d’obligatòria lectura i, tot plegat, impulsa a molts estudiants a abandonar la lectura per plaer. Jo em puc considerar un dels que va deixar de fer-ho. Ara, per sort, el sucre cubà m’ha tornat enganxar a la lectura. “El lector” ha tornat a casa.
