Addicció a la guerra

Crítica cinematogràfica de ‘La Corresponsal’

Fitxa Tècnica: La Corresponsal (2018)(Títol original: A private war)

“La principal causa de mort en periodistes és l’alcohol”, ens va explicar el professor Jaume Guillamet a la classe d’Història del Periodisme. Tots vàrem riure, perquè no sabíem ben bé què hi ha al darrere de l’alcohol, ni al davant del periodista.

Marie Colvin (Rosamund Pike), corresponsal de guerra del Sunday Times, sembla seguir l’estereotip marcat pel professor: no deixa l’ampolla ni la cigarreta en tot el film. No té por a morir.

L’actriu aconsegueix donar llum a una periodista que, lluny de mitificar el món del cobriment de conflictes –com ja han fet tantes altres pel^.lícules–, mostra la crua realitat a la qual s’enfronta, psicològicament, un periodista sotmès als horrors que ningú altre en el Primer Món vol mirar als ulls. 

Es tracta d’un film sense censura que sembla voler exhibir la cruesa de la guerra, un plantejament que Heineman aconsegueix, i de llarg. “Jo veig tot això perquè vosaltres no ho hàgiu de fer”, li recrimina al seu editor la protagonista, en un moment donat.

Els efectes en pantalla estan molt ben reeixits i les localitzacions de gravació, la majoria a Jordània, permeten posar-se en la pell dels periodistes i civils que viuen amb la incertesa de no saber quan els sorprendrà la mort.

L’estètica del llargmetratge és farcida de contrasts tota l’estona, ja que alterna l’infern de la guerra amb la seva vida al Regne Unit, on l’alcohol esdevé solució als trastorns que pateix a causa del seu treball i les ferides que ha anat acumulant. La més visible és la pèrdua de l’ull esquerre a Sri Lanka. 

El film retrata una professional que desborda valentia durant els 110 minuts i que aconsegueix encongir el cor de l’espectador fins a l’últim moment. Una periodista addicta a la guerra. 

L’argument vol mostrar el ‘background’ vital de Colvin, per tal d’aprofundir en la seva visió del món que retrata als seus articles. Dos avortaments l’han fet abandonar el seu desig de ser mare i la seva relació amb els pares no va ser gaire bona tampoc.  

La història no deixa de ser un homenatge a una de les millors corresponsals de guerra. Per això és molt important la presència de Colvin en la veu en off, així com el contacte amb els articles que ha escrit i les mentides que ha aconseguit destapar amb el seu treball.

La pel^.lícula també reflexiona sobre temes que altres films ja han retratat, com la fredor amb què els ciutadans veiem la vulneració de drets humans quan aquests succeeixen molt lluny de casa. La pròpia protagonista posa de manifest una falta de fe en la humanitat, ja que, com s’aprecia en altres històries que s’han vist a la gran pantalla –com Hotel Rwanda–, la gent veu els horrors de la guerra per televisió, o els llegeix al diari, però pot continuar dinant sense problemes. 

Ràbia, impotència, dolor, violència, plaer, frustració. Sentiments que bombardegen l’espectador i que fan que aflori empatia durant la projecció.  Una història que sacseja el públic i el posa davant el mirall mentre veu com la protagonista es despulla i mostra la cara més fràgil de la humanitat.