L’onada tecnològica: de la Revolució Francesa a la «postveritat»

“Escolta Siri, posa música clàssica”. Contemplo des de l’horitzontalitat del llit els últims raigs d’hivern reflectits en la façana de l’Hospital Clínic de Barcelona. Les onades de records fan contacte amb la platja del present i veig nítidament l’arremolinada tardor del 2017. A punt de complir-se l’any de Trump a la Casa Blanca, la preocupació dels qui fèiem cua a l’entrada de la universitat per començar la carrera de Periodisme estava contaminada pel terme de l’any: «fake news».

Un seguit de països autoritaris penetraven en el pensament de milers de persones per fer-los creure mentides i generar emocions viscerals amb què polaritzar les societats democràtiques. Tota una indústria en difonia amb la presumpta complicitat dels magnats d’Internet –amb videojocs i futbolí a l’oficina–, que feien el desentès a la problemàtica, submergits en una piscina de bitllets.

–Vosaltres tindreu la missió, com a professionals de la informació, de guiar l’espectador a la veritat i ajudar-lo a interpretar el món

Si la tecnologia té una cosa, és la seva ràpida evolució. En ser una indústria amb milions de diners i en plena expansió, les novetats es desenvolupen a un ritme frenètic. Entre la creació de la impremta i l’aparició de la primera ràdio comercial hi van passar més de quatre-cents seixanta anys. En l’actualitat, tan sols han passat unes dècades entre l’aparició d’Internet i les primeres Intel·ligències Artificials capaces de generar contingut coherent. Sembla raonable que la nostra corba d’adaptació a aquesta irrupció doni lloc a desavinences pertorbadores.

Les onades del temps em remeten a l’any 2005. Recordo perfectament les parets de tonalitats verd camp de l’aula d’informàtica. Jo no tenia Internet a casa, les comunicacions entre amics es feien mitjançant telèfon analògic. Un professor va treure un full i va escriure a la pissarra “GOOGLE.ES”. Entre el temps que li donaves a ‘Enter’ i la pàgina carregava podies obrir l’Enciclopèdia Larousse i buscar tu mateix la definició del que volies.

Ara mateix, si un alumne no vol fer els deures, pot demanar-li a un xat intel·ligent que ho faci ell mateix en segons, ¿no sona fantàstic i alhora distòpicament pervers? Si nosaltres ja ens vam queixar –que ho vam fer i de bé…– que per què ens feien aprendre les dates històriques, com la Revolució Francesa, si podíem cercar-les quan les necessitéssim, ¿no obre aquesta nova evolució una esmena a la totalitat del pensament? ¿Per què serà necessari en un futur pensar, si ja ho faran les màquines per nosaltres?

L’altaveu intel·ligent continua emetent música clàssica, que per mi crea l’ambient idoni per a pensar, però que tampoc reconec ni poso en estima, per la meva ignorància i nul·la predisposició a entendre-la. I això em dona la clau de tot el pastís. ¿De què serveix que un xat t’escrigui la tesi doctoral, si a fi de comptes no l’entendràs? Ni tan sols seràs capaç de dir si està bé o malament.

I així van passant els dies, així sorgeixen noves formes màgiques de pensament intel·ligent. I em pregunto si la intel·ligència humana podrà mai arribar a acceptar la superioritat de les màquines. Si de cas no som l’animal més egocèntric per natura.

També em qüestiono deliberadament si una màquina que aprèn de dades humanes i configurada per congèneres pot arribar a ser més intel·ligent que qui li ha inserit el pecat elemental de la humanitat dins l’ADN. I allí estarà –mal pagat– el periodista avençat per intentar, des de la seva cova, recordar que la Revolució Francesa va ser el 1789, bramar que la corba d’evolució dels cervells humans decreix a mesura que augmenta la tecnològica, i riure’s que on abans cridàvem «fake news» ara en diem «postveritat».


Revisió text: Cristina de la Rosa
2023 © Adrián Soler

Potser t'agrada