Tothom qui vingui d’un poble tindrà perfectament estudiada la resposta i aquesta sortirà disparada automàticament, sense pensar-hi massa. Els que hem anat a la ciutat i retornem periòdicament a la vil·la, en canvi, no deixa de sorprendre’ns aquesta necessitat de mantenir ubicada a tota la població, quasi conformant una constel·lació en el plànol de l’univers.
Jo soc una petita taca i aquest “de qui ets” no deixa de recordar-me que algú em va precedir i que hi ha vincles molt més profunds que em connecten, inevitablement, a la resta de la vil·la.
La veritat és que si no fos per l’accent mig-fragatí-mig-mequinensà que s’activa quan torno el cap de setmana a casa, la quiosquera hauria pogut pensar perfectament que era un més dels alemanys que venen a pescar silurs. Un turista sense més arrel al poble que uns depredadors d’aigua dolça que foren alliberats a l’Ebre ja fa més de cinquanta anys per paisans de la seva terra.
Ja ho va dir el meu avi quan vaig arribar: «hòstia tu, sí que vas mudat». I no vaig poder evitar soltar un dissimulat riure, perquè tenia tota la raó. La roba que a Barcelona és del dia a dia, aquí de vegades crida l’atenció. Coses de poble.
Ho admeto, el meu outfit no podia ser més cosmopolita: duia una gavardina blau marí que em vaig comprar de rebaixes, una bufanda que em van regalar a la Unió Europea quan vaig assistir a unes jornades sobre desinformació i unes sabates New Balance. Descripcions a banda, semblava jo més estranger que el mateix terme “outfit”.
I així vaig anar a buscar el diari. En entregar la targeta de subscriptor, la quiosquera em va preguntar «i tu xiquet, de qui ets?». Llavors em vaig veure reflectit al mirall del final de la tenda i vaig sentir el poder de la revelació.
Mentre contestava automàticament el seu dubte, vaig pensar que, al capdavall, la resposta no és rellevant, sinó que el que importa és la reflexió que genera la pregunta.
Perquè si t’ho penses una estona t’adones que “de qui ets?” no deixa de ser una pregunta trampa. Ja que si poguéssim tirar enrere, tots tindríem un avantpassat comú.
Qui sap, potser caldria que els pocs quioscs de ciutat que no han esdevingut cafeteries hipsters, donat que cada cop venen menys diaris, comencessin a fer aquest servei social.
Que els quiosquers provoquessin aquesta reflexió que ens retorna inevitablement de nou al lloc que ens correspon en aquesta constel·lació que anomenem “humanitat”.
