El camp de Gurs: quan el cinema genera memòria

Gurs, historia y memoria‘ es projecta a la Sala Goya de Mequinensa, convidada pel ‘Mequinenza International Film Festival

Anabel Beltrán encara s’emociona cada cop que projecta el documental ‘Gurs, historia y memoria‘ (2018). Ella i Fernando Yarza són els productors d’aquest projecte amb segell aragonès, que va néixer amb la intenció de donar veu a una de les moltes històries que el franquisme va intentar silenciar. La dels refugiats espanyols que van travessar la frontera francesa durant els últims mesos de la Guerra Civil i van ser tancats a Gurs. Unes 65.000 persones van passar per aquest camp, al sud de França. Al principi els republicans, però després van ingressar allí jueus i totes aquelles persones que la França de Pétain –aliada nazi– considerava ‘indésirables’ (indesitjables). Molts d’ells acabarien als camps d’extermini polonesos.

El documental s’aproxima a aquesta història de manera precisa i rigorosa. Els testimonis, amb noms i cognoms, van explicant a càmera els seus records. I a poc a poc, les seves vivències es tornen dibuixos de la mà de Paco Roca. Gurs és més que un documental. És una finestra a la memòria de tantes persones que van veure com la guerra els ho prenia tot. Una oportunitat per donar a conèixer al jovent aquesta part silenciada de la història i fer així que passi a la memòria col·lectiva.

Les vies simbolitzen les deportacions massives dels interns als camps d’extermini nazis (no hi eren quan el camp estava en funcionament). Memorial del camp de Gurs (França)

Els historiadors aporten un to acadèmic a un film que hauria de ser d’obligatòria projecció als instituts espanyols. Anabel Beltrán denuncia que Gurs “és molt gran sobre el terreny i molt petit als llibres d’història”. Per això ells han signat acords amb Educació per tal de projectar el film als instituts espanyols i així fer visible no només la situació que es va viure a Gurs, sinó també posar sobre la taula un debat actual com és el de qüestionar la resposta que els països europeus estan donant a les crisis de refugiats actuals.

Al col·loqui posterior a la projecció, Anabel i Fernando van explicar que la producció del documental es va allargar sis anys i en ella es van deixar part dels seus estalvis. Ho van fer cuidant els detalls però també sabent que no tenien temps per perdre. Luis Ortiz Alfau, un dels testimonis que apareixen al documental, va morir el març passat. Afortunadament, la seva història ha quedat enregistrada per sempre.

França va intentar esborrar la història

Un cop desmantellat el camp, els francesos van cremar tots els barracons. Tot va quedar reduït a cendres i es va plantar un bosc. Quatre dècades més tard (1979) va començar a sortir a la llum la història dels reclusos allí, gràcies a la veu dels testimonis que van viure interns a dintre i els seus descendents.

És per això que es va crear el memorial que avui s’aixeca entre el bosc i un camp de conreu. Els cartells expliquen quina era la situació dels reclusos, o les organitzacions religioses que els ajudaven. Els visitants poden entrar en una recreació d’un dels barracons en el qual malvivien 60 persones amuntegades. Una angoixa que es va tornar desesperació quan van començar les deportacions als camps d’extermini.

Fitxa Tècnica: Gurs, historia y memoria (2018)

Direcció i guióVerónica Sáenz
ProduccióFernando Yarza i Anabel Beltrán
GènereDocumental gràfic
Duració55′

Tràiler del documental ‘Gurs, historia y memoria

Potser t'agrada